jueves, setiembre 21, 2006

Publicación en POEMANÍA

POEMANÍA
la manía del poema…
Hoja literaria de aparición virtual Nº 30/2006


“El poema es basteix com un rellotge,
peça rere peça. Suposa una mecànica i una ètica;
la mecànica és la construcció; l’ètica,
la forma i el contingut, que és un tot…”

“El poema se construye como un reloj,
pieza por pieza. Supone una mecánica y una ética;
la mecánica es la construcción; la ética,
la forma y el contenido, que es un todo…”
Horacio Castillo

VÒRTEX : Poemes traduccio al Catalán/Español


De “Hecho de Barro” (2001)

VÒRTEX

La mort naix de la vida mateixa, del badall diví,
de la voràgine del món,
de l’embotit de sants i esglésies d’aquest planeta,
naix del terror a la pàgina en blanc,
de la penúltima carta de la baralla,
de la unió del teu sexe amb el meu,
de la vespra del dilluns,
la mort naix també
del buit col·lectiu,
de rèmores narcissistes
i de ments obtuses…

la mort no és el descans etern.

És el segell d’entrada al gran circ humà.

VÓRTICE

La muerte nace de la vida misma, del bostezo divino,
de la vorágine del mundo,
del embutido de santos e iglesias de este planeta,
nace del terror a la página en blanco,
de la penúltima carta de la baraja,
de la unión de tu sexo con el mío,
de la víspera del lunes,
la muerte nace también
del vacío colectivo,
de rémoras narcisistas
y de mentes obtusas…

la muerte no es el descanso eterno.

Es el sello de entrada al gran circo humano.

Poeme XII : Poeme traduccio al Catalán/Español

XII

Escapçant la teua nit de les meues nines,
emigrant de la mort al cerç d’aquests anys,
transformant la vida en lúgubre buit…

així és com em sent,
equilibrant aquesta fràgil existència
sota l’hebefrènic mantell de la nit.


XII

Cercenando tu noche de mis pupilas,
emigrando de la muerte al cierzo de estos años,
transformando la vida en lúgubre vacío…

así es como me siento,
equilibrando esta frágil existencia
bajo el hebefrénico manto de la noche.

RESPOSTES PER A TRES O QUATRE : Poeme traduccio al Catalán/Español

De “Respuesta para tres o cuatro” (2002)

RESPOSTES PER A TRES O QUATRE

En aquesta romanalla
quan les meues neurones
col·lapsen
a tres mil anys llum
de distància i
cada ratlla
es converteix
en un plomàs directe
al meu cervell,
quan en aquest insignificant
forces monstruoses
esclaten
sobre el meu occipital esquerre
i jo deixe de ser jo
per a escapar d’aquesta follia,
quan en l’univers
i damunt de l’estèril carn
dels astres
ejacule,
més que per amor
per odi

escric.


RESPUESTAS PARA TRES O CUATRO

En este conchito
cuando mis neuronas
colapsan
a tres mil años luz
de distancia y
cada renglón
se convierte
en un plomazo directo
a mi cerebro,
cuando en este insignificante
monstruosas fuerzas
hacen explosión
sobre mi occipital izquierdo
y yo dejo de ser yo
para escapar de esta locura,
cuando en el universo
y sobre la estéril carne
de los astros
eyaculo,
más que por amor
por odio

escribo.

BITÀCOLA : Poeme traduccio al Catalán/Español

De “El arte de la destrucción” (2005)

BITÀCOLA

Me n’aniré una nit com hui
amb els ulls pertorbats
i el meu nen desconegut
abraçant la seua figura malsana

deixe cucs i llavis blaus
a la cuina
cervell en la sala i menjador

ací l’esquelet preuat

vísceres i pàncreas a la paret
el meu sexe al calaix o memorial
reciclat

a la taula ungles orelles i dits

sang ulls
teixits
obscurs ròssecs d’alegria

amables residus
d’humanitat passatgera.


BITÁCORA

Me iré una noche como hoy
con los ojos perturbados
y mi niño desconocido
abrazando su figura malsana

dejo gusanos y labios azules
en la cocina
cerebro en la sala y comedor

aquí el aquilatado esqueleto

vísceras y páncreas en la pared
mi sexo en la gaveta o reciclado
memorial

en la mesa uñas orejas y dedos

sangre ojos
tejidos
oscuros rezagos de alegría

amables residuos
de humanidad pasajera.

PARANOIA EN LA CIUTAT SENSE ROSTRE

PARANOIA EN LA CIUTAT SENSE ROSTRE

Afora m’ofeguen els colors
les veus altisonants
d’éssers terrenals m’astoren
àngels jauen tombats al final del dia
cansats del tragí de la prèdica,
les portes entreobertes
per on sempre apareix
algun malferit
aguaiten desnonades,
hòmens i nens canten la història
no ocurreguda de les seues vides,
jo els sent
em commou la seua esperança
és alguna cosa que definitivament he perdut
caminen desproveïts d’ombres,
es perden en parelles entre el vaivé i el fem,
són assassins en potència
de gent com jo.


PARANOIA EN LA CIUDAD SIN ROSTRO

Afuera me asfixian los colores
las voces altisonantes
de seres terrenales me asustan
ángeles yacen tumbados al final del día
cansados del trajín de la predica,
las puertas entreabiertas
por donde siempre aparece
alguien malherido
aguardan desahuciadas,
hombres y niños cantan la historia
no ocurrida de sus vidas,
yo los oigo
me conmueve su esperanza
es algo que definitivamente he perdido
caminan desprovistos de sombras,
se pierden de a dos entre el vaivén y el estiércol,
son potencialmente asesinos
de gente como yo.

L’ IL·lUSIONISTA

De “Teatro de la crueldad” (2006)

L’ IL·lUSIONISTA

Puc encontrar en la teua pell el signe suplicant d’un moribund
caient des del cel a l’estrèpit persecutori dels teus dies
recordant rostres buits flors mortes
oblidant papers incomptables on confons
el significat de la teua paraula insana

puc entendre el caos
l’ull vigilant
la tribu panòptica de la que diàriament t’amagues

el divà on a crits supliques trellat
està plagat de trampes i conillets d’Índies
microxips amb incisions edípiques
tanàtiques com les idees que governen la teua ment

puc veure’t fugint amb hàbit de dimoni
careta concorde amb la teua paranoia
amb els fantasmes que recobren la vida després dels teus infinits desvaris

sempre hi haurà ulls delirants delusius
riallades buides en la soletat de les teues nits
pànic nocturn de llums enceses
il·lusionistes d’ales trencades
conspirant contra la teua folla idea de canviar el món

tot s’acorda dramàticament àngel caigut

crit de veus callades
aguaiten que comence el show.


EL ILUSIONISTA

Puedo encontrar en tu piel el signo suplicante de un moribundo
cayendo desde el cielo al estruendo persecutorio de tus días
recordando rostros huecos flores muertas
olvidando papeles incontables donde confundes
el significado de tu palabra insana

puedo entender el caos
el ojo vigilante
la tribu panóptica de la que te escondes a diario

el diván donde a gritos suplicas cordura
está plagada de trampas y cobayos
microchips con incisiones edípicas
tanáticas como las ideas que gobiernan tu mente

puedo verte huyendo con traje de demonio
máscara acorde con tu paranoia
con los fantasmas que cobran vida tras tus infinitos desvaríos

siempre habrán ojos delirantes delusivos
carcajadas huecas en la soledad de tus noches
pánico nocturno de luces encendidas
ilusionistas de alas rotas
conspirando contra tu loca idea de cambiar el mundo

todo concuerda dramáticamente ángel caído

grito de voces calladas
aguardan a que comience el show.

CEL SOBRE PARÍS : Poema traducción al Catalán/Español

CEL SOBRE PARÍS

Ja veus,
jo no puc ser l’il·lusionista d’ales esbiaixades
el crist sense nom que estimares als 18
des del Gòlgota a l’Estígia
el Rimbaud que posseires en alguna bruta habitació parisina
sempre amagant-te darrere d’aqueix tratge d’àngel-dimoni
acte perenne que afronta el teu odi
disfressat de dolor
donant vida a l’endevinalla dels teus malsons interminables
( bite succeit al miocardi )
controlant impulsos de mort
digitant des de l’hemisferi esquerre
pensaments
sensacions
conductes
revelant veus que escoltàrem junts
des del cadàver del 93
compartint versos desnonats suïcides
sota del pont vora riu
fins al vell solar dels excesos
al mateix lloc on
em lliuraves senyals de socors
i estimava el teu súcube hàlit nihilista…

ja veus
jo no puc ser l’home alat que arrossegues amb tu
al gèlid divà de morts concorregudes…


CIELO SOBRE PARÍS

Ya ves,
yo no puedo ser el ilusionista de alas sesgadas
el cristo sin nombre que amaste a los 18
desde el Gólgota a la Estigia
el Rimbaud que poseíste en alguna sucia habitación parisina
siempre escondiéndote tras ese traje de ángel-demonio
acto perenne que enrostra tu odio
disfrazado de dolor
dando vida al acertijo de tus interminables pesadillas
( byte sucedido en el miocardio )
controlando impulsos de muerte
digitando desde el hemisferio izquierdo
pensamientos
sensaciones
conductas
revelando voces que oímos juntos
desde el cadáver del 93
compartiendo versos desahuciados suicidas
debajo del puente junto al río
hasta el viejo solar de los excesos
en el mismo lugar donde
me enviabas señales de auxilio
y amaba tu súcubo hálito nihilista…

ya ves
yo no puedo ser el hombre alado que arrastras contigo
al gélido diván de concurridas muertes…