jueves, setiembre 21, 2006

PARANOIA EN LA CIUTAT SENSE ROSTRE

PARANOIA EN LA CIUTAT SENSE ROSTRE

Afora m’ofeguen els colors
les veus altisonants
d’éssers terrenals m’astoren
àngels jauen tombats al final del dia
cansats del tragí de la prèdica,
les portes entreobertes
per on sempre apareix
algun malferit
aguaiten desnonades,
hòmens i nens canten la història
no ocurreguda de les seues vides,
jo els sent
em commou la seua esperança
és alguna cosa que definitivament he perdut
caminen desproveïts d’ombres,
es perden en parelles entre el vaivé i el fem,
són assassins en potència
de gent com jo.


PARANOIA EN LA CIUDAD SIN ROSTRO

Afuera me asfixian los colores
las voces altisonantes
de seres terrenales me asustan
ángeles yacen tumbados al final del día
cansados del trajín de la predica,
las puertas entreabiertas
por donde siempre aparece
alguien malherido
aguardan desahuciadas,
hombres y niños cantan la historia
no ocurrida de sus vidas,
yo los oigo
me conmueve su esperanza
es algo que definitivamente he perdido
caminan desprovistos de sombras,
se pierden de a dos entre el vaivén y el estiércol,
son potencialmente asesinos
de gente como yo.

No hay comentarios.: